close
El gasoducte que vol Putin

El gasoducte que vol Putin

febrero 11, 20191919Views

[ad_1]

Hi havia una vegada un gasoducte anomenat Nord Stream, que des de la seva construcció el 2012, transportava milions de metres cúbics de gas natural a través de les aigües del mar Bàltic directament des de Rússia a Alemanya. No contents amb això, els pares de la infraestructura van decidir construir un altre gasoducte. Es diria Nord Stream 2, correria gairebé en paral·lel al seu antecessor i permetria així multiplicar per dos la quan­titat de gas transportat. Les obres van començar el maig del 2018, costaran uns 8.400 milions d’euros i, en aquest moment, dels seus 1.200 quilòmetres de traçat ja se n’han cobert 600. Si res no es torça, la gegantina canonada –que en realitat té dos ramals, igual que el primer Nord Stream– estarà operativa a principi de l’any vinent.









Però el projecte divideix i in­quieta Europa –i també a Alemanya– des que es va posar en marxa. Els seus detractors alerten que fomentarà la dependència energè­tica d’Europa respecte de Rússia; en l’actualitat un terç del gas utilitzat a Europa procedeix d’allà.

També assenyalen que el Nord Stream 2 s’ha convertit en un instrument geopolític del president rus, Vladímir Putin, per dominar Ucraïna, posseïdora dels grans gasoductes que transporten gas cap a la Unió Europea. Després de l’annexió russa de Crimea el març del 2014, i mentre es perpetua a l’est ucraïnès un conflicte de baixa intensitat amb rebels prorussos ratificats per Moscou, Ucraïna con­tinua sent la principal via d’arribada de gas rus a Europa: al tercer trimestre del 2018, en va cana­litzar un 48%, segons dades de la Comissió Europea.

Fins fa poc, Berlín s’esforçava per definir el Nord Stream 2 com un projecte comercial i per negar-li dimensió política, però la realitat desmenteix tossudament aquesta pretensió. Els països de l’ est, sobretot Polònia, veuen amb inquietud el gasoducte; i també desperta recels a l’Europa occidental. Es va apreciar de nou divendres passat quan, després d’un conat de desafiament francès a la seva aliada preferent Alemanya per aquesta raó, els països membres de la UE van teixir un consens equilibrista per regular el gasoducte.

Es debatia una revisió de la directiva europea del gas –demandada per la Comissió Europea el novembre del 2017–, per aplicar les regles del mercat comú de l’energia també a aquells gasoductes amb origen fora de la UE. Les regles fonamentals són: transparència en els preus, garantia d’accés de tercers a les infraestruc­tures, i separació d’activitats entre els proveïdors de gas i els gestors de la infraestructura. Aquesta última regla crearia dificultats al Nord Stream 2, en tant que el seu prin­cipal accionista és el gegant ga­sístic estatal rus Gazprom. Al projecte hi participen també cinc empreses europees: les alemanyes Win­tershall (filial de BASF) i ­Uniper/E.ON, l’angloneerlandesa Shell, l’austríaca OMV, i la fran­cesa Engie.









La martingala de divendres, a la qual es va arribar gràcies a un compromís d’última hora entre Alemanya i França, preveu que sigui el país d’entrada del gasoducte a la UE qui s’ocupi d’aplicar la regulació. Alemanya no va aconseguir bloquejar els canvis, com volia, però es va assegurar liderar el tracte amb Moscou en aquest assumpte. Aquesta setmana començaran les negociacions al Parlament Europeu sobre l’esmena, amb l’expectativa de poder concloure abans de les eleccions europees de maig.

Però aquest pedaç entre europeus no fa desaparèixer una qüestió de fons que va més enllà de l’economia. “El Kremlin vol fer política amb el seu gas, incrementar la seva influència a la UE i estabilitzar el seu propi poder; Putin s’adona que l’assumpte del ga­soducte crea discòrdia a Europa”, assenyala Stefan Meister, politòleg del laboratori d’idees Societat Alemanya de Política Exterior ( DGAP, per les seves sigles en alemany). En una recent trobada amb corresponsals a Berlín, anterior a les hores de crisi de divendres passat, Meister va argumentar que “el que vol Putin, per damunt de tot, és limitar el gasoducte ucraïnès”. Així, Ucraïna veuria minvats els seus ingressos per tarifes de trànsit, que s’estima que deuen ser uns 2.000 milions d’euros a l’any.









L’any passat, la cancellera alemanya, Angela Merkel, es va veure obligada a admetre per primera vegada el costat geopolític del Nord Stream 2, i a requerir a Putin garanties que una part del gas rus cap a Europa continuaria fluint via Ucraïna. En una roda de premsa conjunta de tots dos a Sotxi el maig del 2018, Putin s’hi va comprometre públicament, però va afegir una frase inquietant: “Els sub­ministraments continuaran si són econòmicament viables”.

Dijous passat, amb el debat a Brussel·les a la vista, Merkel va ­reiterar de visita a Bratislava que Ucraïna ha de continuar sent país de trànsit del gas. I d’ Alemanya va dir: “Ens fem dependents de Rússia a causa d’aquest segon gasoducte? Jo dic que no, si alhora diversifiquem”.

El Nord Stream 2 genera també divisió a Alemanya, amb l’oposició frontal dels verds, però amb detractors també dins dels dos grans partits de la coalició de govern, la CDU de Merkel i el socialdemòcrata SPD. A més, a l’actual Govern federal li resulta molt incòmode que el president del consell d’administració de Nord Stream –i de la petroliera russa Rosneft– sigui l’excanceller socialdemòcrata Gerhard Schröder, gran amic de Putin. Al nord d’Europa també hi ha portes giratòries.









Segons Stefan Meister, especialista en assumptes russos del laboratori d’idees DGAP, “part del problema està en què el Govern federal no ha mostrat una actitud clara respecte al Nord Stream 2; durant anys, la cancellera Merkel ha deixat fer, amb la qual cosa a la pràctica estava donant suport al projecte, i ha subestimat la seva dimensió política”. El projecte va ser autoritzat en el seu dia, i no hi ha marxa enrere, havent-hi a més pel mig empreses alemanyes.

La breu tensió franco-alemanya de la setmana passada pel Nord Stream 2 va resultar incòmoda per als dos països, que fa poc més de dues setmanes van firmar amb ­solemnitat el tractat d’ Aquisgrà, un nou conveni de cooperació per reafirmar la seva amistat, i subratllar de passada la seva vocació ­europeista. Però, en vista dels ­festejos d’ Aquisgrà i de la minicrisi bilateral del gasoducte, ha resultat encara més incòmode l’anunci del president francès, Emmanuel ­Macron, que cancel·la la seva participació a la Conferència de Se­guretat de Munic (MSC), que se celebrarà de divendres a diu­menge a la capital bavaresa. Allà havia de coincidir amb Merkel, i per algun motiu ara prefereix no acudir-hi.









[ad_2]

Agencias